LES ANDRÒMINES d’EN XARBET.- ( II )

25 Jul 2008

Período estival, vacaciones, calor, pereza y en definitiva pocas ideas a la hora de escribir algo decente.

Con estos ingredientes, y cuando ni siquiera los periódicos llevan algo interesante a excepción de la tan traída y llevada crisis, lo fácil es seguir adelante con alguna serie de fotos.

En esta ocasión me inclino por el segundo capítulo de “les andròmines”, es un material inagotable pues conociendo a su dueño, estoy segura que la colección irá en aumento día a día.

Hoy he elegido tres artículos de índole más o menos “doméstica”, una lavadora, una picadora de carne, y una báscula romana y tres para cumplir con el rito cafetero.

LAVADORA ESCOCESA

Curioso artilugio de cobre que se usaba para lavar la ropa. Originalmente tenía un mango de madera, y se usaba para ir machacando en un barreño de agua jabonosa la ropa sucia, manejando el cacharro como si fuera un desatascador.

PICADORA DE CARNE

Muy lejos de la actual “termomix” y bastante menos sofisticada. Recuerdo haberla usado hace años para picar la carne de los tradicionales canelones de Sant Esteve.

BÁSCULA ROMANA

Totalmente desplazada por las básculas electrónicas mucho más fiables que se usan hoy día, pero no hace mucho que aún se podía ver alguna en manos de los vendedores ambulantes de fruta.

MOLINILLO

Una reliquia de funcionamiento manual, que perteneció a mi tía.

CAFETERA ELÉCTRICA

Toda una modernidad en su día, cafetera tipo italiano, pero eléctrica. Creo que fué un regalo de mi hermano.

CAJA METÁLICA DE GALLETAS

Parece antigua, pero es tongo. Nos comimos las galletas hace unos meses, pero me pareció un buen complemento decorativo.

boomp3.com

28 comentarios · Escribe aquí tu comentario

Daniel Yáñez González-Irún dijo

Cristina, qué bueno. Me quedo con la lavadora. ¡Si es que lo que no inventen los escoceses!
Un abrazo y gracias por compartir fotos y líneas.
Daniel.

miabuelapepa dijo

BUENO, BONITO Y BARATO
Mejor que las revise los kioscos.
Un saludo, que para abrazos hace mucho calor

laluna dijo

Mientras tengais sitio para almacenar todas estas cosas….!! Se nota que no vivis en un miniestudio, eh? Que suerte la vuestra, y encima en Menorca…. envidia sana me dais

Cristina dijo

Daniel, posiblemente este sistema de lavado fue innovador en su momento. Pero a mi todavía me parece increíble que lo que ahora se consigue apretando un botón, necesitara tanto esfuerzo no hace muchos años.

Tanto este accesorio, como la tabla de lavar que ilustra el primer post de esta serie, son un pequeño homenaje a todas las mujeres anónimas que se esforzaban para usarlos.

El erróneamente llamado, sexo débil, necesitaba los brazos de un estibador para este tipo de tareas domésticas.

Me alegro de haber nacido en la época de los electrodomésticos inteligentes.

Un saludo

Cristina dijo

Sí Pepa, calor y pereza… mucha pereza. ¡¡ Ya vendrá el invierno !!

Un achuchón cibernético !!

Cristina dijo

Gracias Luna, realmente tenemos una casa amplia, y soy consciente del privilegio que esto representa en la actualidad.

Pero me temo, que si viviéramos en un piso pequeño tendríamos que salir nosotros a la calle pues los artilugios o andròmines seguirían llegando. Diógenes es muy cabezota.

jpolinya dijo

Dues coses (andròmines, em perd la paraula, ací a València en diem acastellanadament, trasto, per cert era com li dèiem al meu ca) que no tinc, la rentadora escocesa i la màquina de cafè elèctrica.

I quant al teu comentari a Daniel…

http://demiratgesialtresatzucacs.blogspot.com/2008/07/vicent-andrs-estells-el-gran-foc-dels_27.html

La llavanera, dels braons famosos…

Besos

Cristina dijo

Recordo un altre gos que es deia Trasto, era el de l’Adrià, l’avi rondinaire del Cor de la Ciutat. La sèrie ja fa quasi vuit anys que dura i ambdós personatges ja van ser sacriticats pels guionistes de torn.
Seguiré el teu enllaç, per veure la llavanera.

Salut amic

jpolinya dijo

Al teu comentari sobre braons i el seu divers significat a València i Menorca

Em va passar quan un dimecres 20 de març del 74 vaig arribar en Eivissa. Portava més de 24 hores sense dormir (el 19 com saps és la cremà de les falles i jo hi havia arribat el mateix 19 en tren des de Coruña) i a la pregunta de l’hostalera de Ca’n Sardina, li vaig respondre que no tenia gens de gana de sopar, només son, i que anava a “gitar-me”, tal com diem a València, anar a jeure.

Ço que jo no m’imaginava pas és que gitar a ses illes, vol dir “vomitar”.

Sa pobra dona, em va preguntar immediatament i preocupada: “¿que li passa res?”. “No”, li vaig respondre. “Com que ha dit que anava a gitar” “Si, -vaig reaccionar-, me’n vaig a jeure. Per cert, què vol dir aquí gitar?”

I així, vaig trobar una nova paraula.

jpolinya dijo

He deixat un capítol de la novel·la “El teorema del lloro” al meu bloc

http://demiratgesialtresatzucacs.blogspot.com/2008/07/el-teorema-del-lloro-captol-xiii.html

Esper que us agradi a tu i al Frederic.

És una mica llarg, així que considereu-ho lectura d’estiu.

Besos

Ilona Gogh dijo

Cristina, tal vez te parezca mentira, pero en uno de nuestros paseos con Carmen por Tossa de Mar, entramos al lavabo del restaurante donde comimos, a donde había que llegar pasando por
varios recobecos, patios, y escalera…cuya decoración fue suficiente para recordarnos de tu marido…jejjjeeje. Sólo nos miramos y habíamos pensado lo mismo…¡i si Xarbet viera eso…?!?

Son interesantes los trastos de las fotos, sobre todo esa lavadora escocesa…:)
De la máquina de picar carne, aún me acuerdo de mi niñez, lo teníamos también en casa.
Me imagino, nuestros bisnietos con qué ojos mirarán luego más de un objeto que para nosotros son los últimos de la tecnología………jejjje

Un petó maca

relbalfe dijo

La veritat Cristina és que aquesta col·lecció de fotos d’aparells és molt bònic i em fa recordar les històries de la meva àvia, sobretot una: Un del meus oncles, un dia li va regalar una de les primeres olles a pressió, allà per l’any 1970, total que la primera vegada que la van utilitzar van acabar tota la família fora de casa pensant que l’olla anava a explotar, quan va començar a fer xiu-xiu. Ara ho explica amb gràcia, però sempre em diu que aquell dia estavan tots blancs de por. Al final no va passar res, quan la van obrir van descubrir les verdures cuites.

Bueno, espero que t’hagi agradat la història. Una abraçada.

Cristina dijo

Tens raó, les coses canvien molt de pressa, i a la gent gran li costa adaptar-se a les noves meravelles tecnològiques.

La meva àvia era una cuinera senzilla i metòdica, que mai va poder deixar enrera les misèries de la guerra i la post-guerra, i molts anys després encara cuinava racions petites i es mirava molt de aprofitar-ho tot.

Penso que mai va tenir olla a pressió, preferia poc foc i xup-xup. No cal dir que jo em semblo poc a ella, i faig servir qualsevol estri que em llevi feina.

Salut, Relbalfe!!!

Cristina dijo

Julio, gràcies pel detall. Ja la llegiré, però com tu ben dius, és una lectura d’estiu, i caldrà dedicar-li un poc de temps i ara estic a la feina.

una abraçada!!!

Cristina dijo

Ilona, me hace ilusión que en vuestras vacaciones os acordarais de nosotros. Os vi en la foto que pusiste en tu blog, estáis radiantes. El encuentro y las vacaciones os han sentado muy bien a las dos.

Un abrazo!!!

uru dijo

Cristinaaaa
Ostres! no sabia jo que ets la dona d’en Xarbet!!! Quina ilu!!! Holaaa
He llegit el dos posts de les andròmines i jajajjajajajaaa jo faig el mateix jajajajaj però amb els mobles que llença la gent, no tots eh!
Si vols saber més del príncep blau meu, pregunta al teu home que el vaig fer servir de confessor!!! jajajja pobret!!!! Ara que potser no l’ha rebut, jo fa dies que no tinc cap avís de la Comunidad, sort que miro els post que si no….
Molt de gust, em fa feliç conèixet.
Ja t’he fet amiga també, moltes gràcies per ser la primera.
Petons

Cristina dijo

Com solen dir “el món és un mocador”, sí l’amic Xarbet és la meva parella des fa quasi 30 anys, els celebrarem la propera setmana.
Pel que sé del teu correu, ahir el va rebre i te’l va contestar.
Estic contenta de tenir una altra amiga en qui poder escriure en pla!!
Salut Uru

Per cert, que vol dir uru ??

uru dijo

Ostres! no he rebut res de res. Ja he escrit al contacte de la Comunidad per veure qué passa!
Uru de fet és el personatge d’un joc d’ordinador. És el primer joc que vaig tenir, diguem-ne, seriós. Em va encantar. És una mena de puzzle virtual, un trenca-closques de primera. Es deia Myst. Vaig disfrutar molt i vaig adoptar el seu nom. M’agrada dir-me també Uru. Molt. M’ajuda a deixar-me anar per escriure. A mi em diuen Marta . I marteta, martona (tot i que ja sóc una ganàpia) jajajajja
M’ha costat molt escriure en pla! l’amic JPolinya m’ha anat ajudant a perdre la por. La por a que no ens entenguin i s’enfadin amb nosaltres. El gallec l’entenc perfectament però el vasc… Però també vaig llegint comentaris de persones que miren d’entendre’ns i són magnífics.
Petonets a una menorquina d’una barcelonina d’avis valencians que ara és torderina

crguarddon dijo

La lavadora me ha fascinado, quizá porque el modelito me era desconocido, la máquina de picar carne me trae recuerdos, anda que no la utilizó mi abuela jejeje

Es cierto lo que dice Ilona, teníamos que haber hecho una foto, nos acordamos de vosotros en Tossa, el patio al que llegamos después de recorrer muchos recovecos, y donde estaban las escaleras, para por fin, llegar al baño, era una preciosidad y allí pensando en vosotros, aquello era una mina…

Un beso, ya tenía ganas de pasarme por tu casa. Después de comer leo al coleccionista de andròmines…

miabuelapepa dijo

cRISTINA, MI BLOG YA MISMO PASARA A SER UNA ANTIGUALLA.
No me salen los Feevy.¿como se hace? gracias

miabuelapepa dijo

no salieron los puntitos en la U. Ya los colocara alguien

Cristina dijo

Paso a paso Pepa, yo lo hice así.

Tu cuenta>editar>editar columna lateral>módulos disponibles>externos>feevy (seleccionar +, y el feevy pasa a tu columna)>editar (abre un cuadro de dialogo en el que has de poner el número de tu feevy:

lola-gj47 dijo

la verdad es que tu puedes decir lo que quieras..pero vuestra casa es un auténtico museo…las cosas hay que reconerlas…

celia-lor dijo

Me encantan estos post tuyos, la caja de galletas que recuerdos!! lo que más me ha llamado la atención sobretodo por desconocimiento ha sido la lavadora, lo cierto es que teneís como dice lola todo un museo en casa, chica cuidarlo mucho. Bicos.

Pequebú dijo

Jajajaja ¡Cómo te entiendo Cristina cuando dices que si la casa fuese pequeña tendríais que salir vosotros! Mi casa está ocupada por cientos de libros, discos y materiales más insospechados propios de un Diógenes fetichista.

Algunas de esas reliquias las conocía, de hecho, la máquina de picar carne, en mi tierra, El Bierzo, se sigue utilizando en la época de San Martín para hacer el picadillo de los chorizos “los chichos”.

Me ha gustado la lavadora, se necesitaba para usarla toda la fuerza de un picador de canteras. Después hablan del sexo débil. Es increíble porque la colada podía ocupar casi la mitad de las tareas domésticas. Era la carga más pesada que tenían que soportar las mujeres y antes las familias eran numerosas. Dicen que la lavadora supuso la verdadera revolución femenina y permitió la incorporación masiva de la mujer al mercado laboral.

Un saludo.

Patita de Goma dijo

si no hubiese sido tongo lo de la caja y os hubieséis comido las galletas………………..habría sido un mal asunto!!!!!!!!!

permiteme decirle algo a pequebú, Si eso fuera cierto, no crees que la habría prohibido la iglesia católica como maquina diabólica????

muaksssssssssss te eché de menos y a tu pariente tb, voy ahora de visita……muaks

pd……peazo feeevyyyyyyyyyyyy!!!!!

Cristina dijo

Guapo el feevy, cortesía de la bombilla, seguí sus instrucciones al pie de la letra, y con muchos sudores hice un portal de esos conectado a una pagina web de esas.

Si yo hubiera sabido que al poco tiempo los señores de “El país” nos iban a solucionar lo de ponerlos en la columna lateral y que seria mucho mas fácil me habría complicado tanto.

En fin hija, cosas de la vida,

Por cierto, tienes que leer la historia en tres actos del polvo animal de Xarbet, no sale ninguno de tu especie pero es muy bueno.

Un beso, guapa

mayca1523 dijo

Cristina, qué joyas, uno de mis trabajos es como monitora de manualidades, y hemos restaurado baúles, palancaneros, y muchas cosas de estas que tuvimos que quitarles el óxido porque estaban abandonadas y no veas lo que hemos disfrutado.
Como te ha dicho Lola tienes un verdadero museo, enhorabuena.
Un beso.

~ por menorka en Octubre 11, 2008.

Escribe un comentario