RAUXA

agosto 28, 2015

EL PATÍ DE PUNTA PRIMA

Filed under: PERSONAL — Rauxa @ 11:39 am

L’altre dia de pagès, la setmana passada o potser l’altra, en Manolo va reptar a Fredi a què escrigués sobre els patis de la seva vida i ell, agafant el guant, s’hi va posar.

Va fer un ràpid recorregut  pels patis de les seves diferents escoles i després es va returar i ens va parlar del pati de Punta Prima.  Un patí que guarda vivències de tota una vida, en una primera  etapa de la seva infantesa i adolescència i, anys després, en una segona i darrera, dels nostres estius familiars i de la infantesa i adolescència dels nostres fills.  Evidentment, jo només tenc records d’aquesta segona etapa.

Vàrem aterrar a Punta Prima per primera vegada l’any 1981, quan Sergi, el nostre fill gran, acabava de complir tretze mesos.  La casa era dels pares d’en Fredi, i ells, els avis,  ocupaven el pis de dalt i els baixos servien de traster i de cotxeria i ningú no els utilitzava.

De fet, l’habitatge pròpiament dit, una sala amb tres recambres sense portes i un bany sense aigua calenta que acabava en un pòrtic i una cuina amb entrada des de l’exterior, no era cap palau.  Les parets eren molt gruixudes i les finestres tan petites, que no deixaven que entres la llum i no convidaven a passar gaire estona a l’interior.  Però aquests baixos incòmodes i foscos tenien un valor afegit, l’enorme pati de ciment que s’obria al seu davant.

Quan ens vàrem instal·lar el primer estiu ja vam tenir clar que la vida es faria fora i que el pòrtic seria el nostre saló-menjador i el pati l’univers on cabrien jocs, esports, reunions i celebracions de tota mena…

La nostra arribada va canviar els usos antics dels baixos i va significar quasi una complicada reconquesta.  Per poder posar la taula de menjador al pòrtic, primer vam haver d’aconseguir que el sogre deixés d’aparcar-hi el seu cotxe i per poder tenir una mica d’intimitat el vam haver de convèncer que deixes d’utilitzar una de les recambres de la casa com a traster per les seves eines. Ambdues coses van costar i van provocar morros i males cares.

A poc a poc ho vam anar fent nostre. Petits canvis, amb pocs doblers i bona voluntat, van convertir una cotxera amb una casa i aquesta casa va ser el cau de tots. Família, amics i amics dels nostres amics. Era estrany un cap de setmana que no hi hagués un sopar o un dinar de grup i durant molt temps cada diumenge cuinàvem per als sogres i els cunyats. Vam ser casa d’acollida i de bon rotllo. Tothom que s’hi afegia era ben rebut i així, estiu rere estiu, el pati fou el nucli, l’epicentre del nostre dia a dia i de les nostres trobades festives.

Però en aquesta vida, res no és etern, i tampoc ho va ser aquesta munió familiar. Tot es va anar podrint, com un càncer, sense saber-ne ben bé on situar el focus originari del mal. El cas és que aquelles reunions dominicals es van deixar de celebrar a casa i es van ubicar al pis de dalt, però sense noltros, no hi estàvem convidats. Com aquell serial britànic tan exitós “Arriba y abajo”, a dalt, els senyors, tots reunits, a baix, els masovers, noltros, tots sols. Els que havien compartit el pati amb noltros ja no ho feien, ara ens miraven des de dalt.

I com tota acció provoca una reacció o com diuen els castellans “de aquellos polvos, estos lodos”, noltros vam contraatacar i per no sentir-nos sols i deixats de banda vam procurar tenir convidats tots els diumenges. Així també fèiem festa a baix, els masovers també estàvem acompanyats.

Aquest estira-i-arronsa va durar anys, tots aguantant el tipus. Ells, procurant fer-nos fora per tal de recuperar el control de la casa sencera i l’ús d’uns espais que no valoraven, fins que els van veure feliçment ocupats i noltros, ignorant les males cares i els depreciïs continus per tal de poder seguir gaudint del que ja sentíem com casa nostra. Però un dia… Tot va petar.

Era final de temporada, un diumenge de setembre de l’any 1997, aquesta data la recordo perfectament, ves per on, suposo que hi ha coses que no s’obliden així com així. Havíem dinat amb uns amics i els seus fills, si fa no fa de la mateixa edat que els nostres, i estàvem acabant de recollir per marxar cap a Maó, quan va baixar la meva sogre amb posat seriós.

Després d’un intercanvi més que correcte de frases sense importància, ho va deixar anar, sense immutar-se: Hauríeu de buidar els baixos, perquè a dalt no hi cabem i l’Eva (la meva cunyada) els necessita més que vosaltres.

Ja estava dit, sense anestèsia, ens acabava de fer fora, com si res. Ella va ser jutge i part i va dictar sentència, inapel·lable. Ni tan sols va plantejar la possibilitat de compartir l’habitatge de manera rotatòria amb els altres cunyats, que, per cert, mai no havien dit obertament que volguessin ocupar-lo.

Alea jacta est, la nostra història a Punta Prima s’havia acabat, encara que jo, que sóc molt tossuda no m’ho volgués creure. Pensava, il·lusa de mi, que podria reconduir la situació i aprofitant una posterior visita protocol·lària a la casa dels sogres, vaig insistir en la possibilitat de repartir-nos els baixos amb l’Eva, un mes per hom.

La resposta va ser contundent: La casa és per a la família i voltros sempre la teniu plena de gent de fora, només podrà ser si deixeu de tenir convidats.

Evidentment, aquí es van acabar els intents de negociació. El tracte era inadmissible i gairebé insultant, tant, que sempre he cregut que ho van plantejar així perquè sabien perfectament que mai accediríem.

Després d’aquesta conversa, vaig entendre que mai no ens havien deixat realment la casa de manera incondicional i generosa i que havíem de fer-nos a la idea i acomiadar-nos-en d’ella i del seu pati.

En definitiva, un pati, que a diferència del de la cançó infantil, mai no va ser realment el de “ca meva” i sempre va ser “particular”, d’ells, de la mal anomenada “família”.

Anuncios

Dejar un comentario »

Aún no hay comentarios.

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Blog de WordPress.com.

A %d blogueros les gusta esto: